Cristian Zuzunaga

Nascut a Barcelona, de pare peruà i mare catalana, Cristian Zuzunaga fa 10 anys que viu a Londres, és un enamorat de Nova York i té molt a agrair a Shangai. Artista gràfic, dissenyador industrial i tèxtil, amb formació a les prestigioses London College of Communciation i el Royal College of Art, en Zuzunaga fuig d’encasellaments i creu que l’experimentació, via assaig-error, és la millor via per a créixer com a artista i com a persona.

Els seus primers treballs giren al voltant del món del píxel i de l’arquitectura de la supermodernitat, amb col·laboracions destacades amb Kvadrat, Christophe Delcourt, Ligne Roset, Nani Marquina o la Tate Gallery. Recentment ha inaugurat el seu propi estudi.

M. —L’origen...
C. —Tot surt t’una obsessió en el detall, en el color i la textura, i en treballar amb màquines d’impressió en un procés totalment manual... Normalment l’error es descarta, però jo no ho vaig fer i això em va dur a fixar-me en la pixelació i en la brutícia de la imatge. La fotografia va ser el primer pas i d’aquí vaig passar a la serigrafia. Després vaig començar a treballar el tèxtil en aplicacions industrials...

M. —De la tipografia al píxel…
C. —Vaig començar a elevar l’espai negatiu de la tipografia per fer-lo imprimible, i això em va dur a l’arquitectura, al tema del pes, de la tridimensionalitat, i finalment al de les ciutats i als seus elements. Del modernisme, molt estructural, vaig passar al postmodernisme a deconstruir-ho tot, per arribar després al supermodernisme, aplicant les noves tecnologies i nous materials, amb formes més orgàniques amb llum i transparències. En aquest punt vaig marxar a Shangai i em va sorprendre molt veure una ciutat que s’ha reinventat combinant elements de Las Vegas, Nova York i Londres però mantenint la seva estructura. Aquest viatge va ser un xoc i el moment a partir del qual vaig començar a veure el món en píxels.

M. —I vas tornar a Londres...
C. —Va costar molt que entenguessin la meva proposta. Hi havia certa por al color... i precisament amb el píxel hi estableixes un diàleg, perquè cada dia veus una zona, t’hi reflecteixes i et fa descobrir coses de tu mateix...

M. —El mercat etiqueta i merma la creativitat?
C. —I tant. A Londres em preguntaven, però tu què fas, fotografia, disseny, il·lustració? No entenc aquesta forma d’etiquetar... Encara hi ha instàncies que et frenen, però en el fons va molt bé aquest qüestionament. Al principi només trobava negatives, va ser molt dur... Fins ara ha estat inevitable produir amb tercers, però ara ja tinc el meu propi estudi, el que com a creatiu em permet ser part de tot el procés i no haver de negociar-ho tot.

Va costar molt que entenguessin la meva proposta. Hi havia certa por al color i precisament amb el píxel hi estableixes un diàleg, perquè cada dia veus una zona, t’hi reflecteixes i et fa descobrir coses de tu mateix

M. —Cap a on va la teva aposta?
C. —El color i la qualitat és la base del projecte que es materialitzarà en una col·lecció de complements, per a la llar, personals... Tot el que ajudi a definir una identitat, una uniqueness. Productes únics o amb petites modificacions que es podran unir donant lloc a combinacions molt riques. Començarem per aquí i en un futur farem mobles, treballarem amb vidre, i aplicarem les tècniques extraordinàries que he vist recentment al Marroc on combinen el clàssic amb el modern d’una forma magistral. Des d’un punt de vista artístic, el que més m’interessa és l’evolució. El tema dels píxels a nivell d’empresa ho veig molt rentable i possible, però a nivell creatiu em limita. Bàsicament la meva aposta es dirigeix cap a un disseny menys fred i més orgànic, en el que hi puguis viure i sigui durador, tot trobant un punt mig entre l’art i el disseny sense comprometre la qualitat.

M. —Com és el teu procés creatiu?
C. —Vivim en un món molt tecnològic, però al final, per a tallar paper necessites unes tisores. En el meu procés, passo del digital al real i del real al digital, tot establint un vincle entre tècniques antigues i tècniques noves. Penso que tot està inventat i del que es tracta és de fer associacions i reinventar-ho bé.

M. —Et preocupen els processos de producció?
C. —Molt. Prefereixo evitar produir fora d’Europa i treballar amb empreses compromeses amb les persones i amb l’entorn amb les quals potser tardem més però farem les coses millor.

M. —Com veus Barcelona?
C. —Crec que s’han fet bé les coses, però penso que iniciatives com la vostra ja era hora que sorgissin. Donen un altre tipus de valor a la ciutat, una ciutat que s’ha massificat molt i que ha cremat una mica la seva imatge. Penso que hem d’aprendre de ciutats com Londres, que respecten molt més el seu patrimoni, a banda d’acollir i ajudar molt més als emprenedors.

M. —Parla’m de la identitat cromàtica de les ciutats. Quin color té Barcelona per a tu?
C. —Un marronós-terra amb un punt blau i una mica de verd. Jo he crescut a La Floresta i per a mi és com un pulmó per a la ciutat. I Shangai, Londres i Nova York? Shangai vermell, negre i blanc. És una ciutat enorme, com Londres d’extensió i altíssima com Nova York. La part antiga és un viatge a principis del segle XX i la part nova és Blade Runner multiplicat per deu. Londres és més gris, groc i negre però sense estridències, on cada edifici té una identitat diferent... I Nova York, per l’alçada, té grisos foscos i els punts de color els té en la zona baixa.

Qüestionari ràpid:
Un abans i un després a la teva carrera :: Quan al 2004 vaig descobrir el letterpress, la impressió tipogràfica... També el graduar-me al Royal College...
Un moviment :: El modernisme.
Un llibre :: Derrida. Jung, Psicología y alquimia. I Ching. Herman Hesse, gairebé tot. Italo Calvino, Les ciutats invisibles.
Una pel·lícula ::  Blade Runner.
Música :: M’agrada una mica de tot... Depèn del moment.
Anti herois :: El famoseo por el famoseo. La incongruència.
L’encàrrec dels teus somnis :: Buf! Treballar amb un bon arquitecte i fer tot l’interiorisme combinant mosaic amb teles... Alguna obra pública també...
El projecte més estimat :: Treballar amb els meus amics. Crear un entorn que va més enllà de la feina i veure que s’ha materialitzat un projecte que sol no hauries pogut fer.