És l'únic edifici de tot el carrer Sant Elm sense la roba estesa als balcons. Una cosa tan ximple li confereix aquí un aire de digna pulcritud. Estem a la Barceloneta: popular, canalla, salada, bachata i fregit de peix ... Un dels barris més autèntics i menys globalitzats de la ciutat.

Penso en Rubianes, el millor de tots els temps.

En entrar en aquest pis m'agrada com em sento. Hi ha ordre i claredat. El terra és d'un paviment de fusta sense envernissar. Voldria estar descalç, però seria una excentricitat impròpia d'una primera visita; fins i tot d'una tercera o quarta en un pis que no és el propi.

Hi ha pocs mobles (gairebé tots d'antiquari), una cuina molt blanca i ben equipada, una taula al costat de la finestra (on haurien d'estar gairebé sempre les taules), una escala que ens porta al pis superior.

El dormitori ocupa la gairebé totalitat de la planta si no fos per un bany elegant i complet (un miracle de la geometria) i el buit de l'escala. Hi ha un armari enorme que ocupa tota l'amplada de la paret i tota la seva alçada. Les dues balconeres deixen passar la llum tan blanca dels llocs propers al mar.

Obro les balconeres amb l'esperança de veure la platja, però els habitatges que donen a Almirall Cervera m'ho impedeixen... així que miro al cel i veig les gavines, i fa olor de mar i a Monoi de Tahití.

"Ara que no em veuen, em trec les sabates."