Dimarts amb Gràcia

És dimarts i és Setmana Santa. Quedem a les vuit del vespre a la Plaça de la Vila de Gràcia (per a alguns encara és Rius i Taulet) amb una idea al cap: trobar una cadira pel nostre estudi. No pot ser una cadira qualsevol, serà la nostra cadira, la que, d’alguna manera, ens ajudarà a fer realitat el nostre projecte de negoci.

Voltem i voltem i ens adonem que el material escasseja. Per què? Perquè és massa d’hora, perquè és una setmana especial i la gent no fa neteja, perquè potser se’ns han avançat… mil teories i hipòtesis i cap rastre de cadires. El que sí que percebem és que no som les úniques amb una missió aquesta nit. Van sols, en grup, en parella… La majoria són joves i ens miren de reüll.

Els dimarts entre 8 i 10 del vespre els caçadors de mobles i amants dels mercats de vell tenen a Gràcia una cita ineludible

De sobte trobem un munt de fustes i dues cadires, una encaixada en l’altra. Les inspeccionem i comprovem que no ens serveixen. No són “la cadira”.

Enfilem cap a la part nord de Gràcia a veure si hi ha més sort quan, de sobte, un home que ens havia estat observant ens ofereix una mena de marc de mirall antic per 3 euros. L’ha recollit d’allà on nosaltres dues acabem de marxar. Rebutgem, molt amablement.

Després de voltes i més voltes tornem pels volts de la plaça. Ja són quarts de deu i sembla que hi ha més on triar: televisors antics ( avui la tele analògica ha passat a la història), microones, sofàs, taules… Però ara ens adonem que tenim molta més competència. A poc a poc anem reconeixent algunes cares, ens hem anat trobant en diferents cantonades i ja ens comencen a ser familiars.

Però, és possible el que veiem? Són dues cadires en una moto? Així com ho sentiu. Una parella ha trobat que les dues cadires encaixades també encaixen en la seva vida! I se les emporten en moto… Quin perill!

Ep! Mira, un altre contenidor envoltat de trastos. Ens hi apropem sense adonar-nos que una furgoneta fa uns segons que s’ho mira en la distancia. Baixen dos homes, obren la porta del darrera i comencen a carregar-ho tot. Però si hi havia coses trencades, fetes malbé, inutilitzables…! O potser no?

Són gairebé les deu, se’ns esgota el temps, la furgoneta de l’Ajuntament passarà d’aquí  a molt poc i nosaltres sense la maleïda cadira. Girem una cantonada i ens mirem, l’una a l’altra. No diem res. Caminem cap a un munt de fustes, de colors clars, sembla que estan en prou bon estat. Però no, cap rastre d’una cadira. Són uns calaixos que a nosaltres ens serviran de tauletes.  No podíem marxar amb les mans buides!

No us direm quines són les millors zones, que n’hi ha, com tampoc mai un bon caçador de bolets faria. Això ho haureu de descobrir vosaltres! Però sí que us direm que, si viviu a Gràcia, no feu mai un trasllat un dimarts a la nit. No fos cas que us desaparegui alguna cadira…