Francesc Pons
Francesc Pons (Barcelona, 1967) va estudiar disseny interior i industrial l’any 1986 a l’escola Elisava, i 9 anys més tard va fundar el seu propi estudi. El seu estil, sofisticat i modern, va tenir molt d’impacte l’any 1999 amb la inauguració del primer restaurant de fast food Sandwich & Friends, en què va col·laborar amb Jordi Labanda. Aquest projecte li va donar projecció internacional, i des de llavors no ha parat: botigues (Amaya Arzuaga, Jordi Labanda), desfilades de moda (Amaya Arzuaga), salons de bellesa (Salón de Belleza 5º 1ª), showrooms (BSB Alfombras Contemporáneas), restaurants (Noti, Ottimo, Sandwich & Friends), exposicions (Outumuro), i residències per particulars afortunats que poden viure en un món-a part amb la seva signatura.
L’any 2008 va ser guardonat amb el Premi de disseny Arquitectura AD com a millor interiorista.
Anem a l’estudi de Francesc Pons una mica nerviosos. No perquè faci sol i sigui unes hores abans de la semifinal de la Champions, sinó per què ens agrada molt, moltíssim, la seva feina, i l’admiració sempre comporta certa distància. Quan ens rep em sembla que ell també ho està una mica, de nerviós. La seva feina és de les que requereix solitud d’oficina, com l’artesà en el seu taller, i que parlar d’un mateix l’incomoda, per no dir que no li agrada gens...
I sembla que ens llegeix el pensament:
F. —La meva professió la veig i la visc encara com una feina molt artesanal i sovint em sento com una espècie en vies d’extinció. Moltes vegades has de lluitar contra els elements. És una forma de vida, el cap sempre et dóna voltes i mai deixes de dissenyar. La teva vida s’envolta molt de la teva professió.
O. —Sent així, com és casa seva?
F. —Fins ara vivia en un pis molt “Francesc Pons” (i servidora, comença a fer salivera). Fa poc m’he mudat i visc en parella en un pis molt més convencional on m’hi sento més lliure, més com a casa... Abans em posava histèric amb el més mínim detall. —Em ve al cap allò de «A casa del ferrer, cullera de fusta», però tot seguit em diu— Sempre que puc m’escapo a Formentera on tinc una caseta molt petita i aquesta sí que és molt “Francesc Pons”. —(i servidora tornar a salivar...)
O. —Miro al meu voltant i em sorprèn penjant del sostre un mòbil preciosíssim fet amb ous d’estruç. Penso en el detall, importantíssim en els seus projectes, la cura d’artesà com a metodologia de treball i el mim de qui té passió pel que fa...
F. —Escolto les necessitats de cada client, què vol, què li agradaria i començo la meva feina sobre tot a partir dels plànols. El més important és la distribució, el funcionament que se li donarà a la casa. Hi ha moltíssims factors a tenir en compte i cada client busca una cosa diferent. Nosaltres ens cenyim a ser arquitectes d’interiors, que no és el mateix que fer de decoradors, tot i que a vegades aconsellem en algunes compres... El bon client és molt bon client i si et deixa fer i es deixa aconsellar li pots fer una casa molt ben feta que li durarà tota la vida.
F. —Quan el projecte és per una botiga, el que mana és el producte, que és el que li donarà la veritable imatge. A banda, és clar, que s’hagi de trobar un toc diferent a la botiga, un estil que la distingeixi. Això és el que vaig fer per exemple amb les botigues de Jordi Labanda, especialment perquè el seu producte està basat en la il·lustració.
F. —Per altra banda, hi ha el factor importantíssim del temps. El projecte en una vivenda pot variar d’un any a un any i mig, però en el cas dels comercials el projecte s’ha d’acabar molt ràpid, uns dos mesos, perquè hi ha moltes despeses mentre dura el procés.
F. —Un punt i a part són les exposicions, com la que actualment hi ha d’ Outumuro, que he dissenyat jo. M’agrada molt fer-ne perquè són projectes molt bonics i molt ràpids.
Qüestionari ràpid:
Un abans i un després :: Sens dubte el Sandwich & Friends, ja fa 11 anys. De tenir un estudi totalment desconegut, vaig sortir a totes les revistes que et puguis imaginar. Se li va donar una cobertura mundial. Després en vaig fer més però ja no és el mateix. No m’agrada el sistema de franquícies, cada lloc és diferent i demana coses diferents.
L’encàrrec dels teus somnis :: Un edifici sencer a Tokio.
El projecte més estimat :: Sempre és el següent. Abans quan acabava un projecte em costava molt desvincular-me’n i em sentia buit. Ara ja no em passa, he après a refredar aquest procés de comiat.
Projecte immediat :: Una cocteleria a Madrid.
Herois :: En l’arquitectura, m’agrada molt Scarpa, Mies Van Der Rohe, Coderch i els grans mestres, és clar. Per a mi els millors arquitectes de la història són aquells que dissenyen l’exterior pensant primer en l’interior. També m’agraden molt els mobles clàssics de la casa Gavina.
Antiherois :: Tota la deixalla televisiva.
Com veus Barcelona? :: Sóc molt crític... No sabem conservar el nostre patrimoni i ens mereixem el que ens passa. Em costa de creure que destrossessin les oficines d’Air France que hi havia al Passeig de Gràcia, que eren una obra d’art de l’interiorisme, o el que ha passat amb el restaurant Ottimo o la botiga de Jordi Labanda... Això a d’altres ciutats com Londres o Nova York és inconcebible.
Com vius Barcelona? :: Visc Barcelona donant l’esquena al mar i és una llàstima en una ciutat com la nostra, però penso que el litoral, tota aquella zona prop el mar també se l’han carregat...
Un lloc :: En la meva ruta particular hi ha l’Speak Easy del Dry Martini.
