Quedo amb el propietari a les 11:30 en el Club d’Hípica. No per muntar (no en sé), sinó per a que ens coneguem.

–Hola.
–Hola.
–Em segueixes amb el cotxe? Jo vaig al davant.
–D’acord.

Enfilem corbes i carrers, tots ells amb noms d’arbres, fins que arribem al carrer de S’Olivera. Baixem i el que segueix va ser com si penetrés en un somni dins de la realitat, de la mateixa manera que Mulholland Drive de David Lynch. Va començar a sonar la música de Badalamenti en el meu cap.

De la casa, com va dir Lycnh de la seva pel·lícula, que cadascú faci la seva pròpia interpretació, ja que cadascuna és vàlida i acceptable. I com tot en aquesta vida, són moltíssimes les perspectives possibles i d’elles es desprenen moltes interpretacions.