Entrevista a José Luis Echeverría a la revista Habitatge Sarrià

José Luis Echeverría, un dels tres socis fundadors de Monapart, ens rep amistosament a les oficines de l’agència, un 16è pis de Gal·la Placídia amb unes vistes meravelloses de Barcelona. Un espai modern amb gust de publicista i disseny que han aconseguit fer créixer amb els seus socis, l’Eduard Solé i l’Olga Sala.

Pregunta: Què fan un arquitecte, un periodista i una advocada muntant una agència immobiliària?

Resposta: El sector immobiliari és un sector d’arreplegats! Hi ha pocs agents que fossin agents immobiliaris com a primera professió, en conec molt pocs. La majoria venim d’altres professions: advocacia, psicologia, arquitectura, empresa. L’Eduard i jo ens vam conèixer estudiant a ESADE. Ell era periodista, però fill de promotor, ja pensant en clau immobiliària i jo, arquitecte. Vaig començar a treballar amb ell en alguns encàrrecs. Parlant, vam plantejar Monapart, que naixia molt vinculada a la creació de continguts. L’Olga Sala, que és la tercera sòcia, era la persona més propera que coneixia el món de la tecnologia dels continguts digitals…, així que la vam incorporar i es va fer imprescindible.

I, a més, en el pitjor moment del sector.

Sí, però això és relatiu. Era un moment amb poca operació, però amb molt poca competència. Les bones pràctiques eren més valuoses, hi havia molt poca innovació. Vam aparèixer amb sang nova i ganes de fer, i va sortir bé, no pensàvem en el context. Pensàvem que quan les coses milloressin, ens aniria millor, i així ha estat. No exponencialment, perquè també hi ha hagut més gent. Crec que va ser un moment molt adequat.

Com van ser els inicis?

Monapart ha crescut cada any, i els primers van ser els del creixement més ràpid, tot i que va costar. Va ser un inici de pencar i de fer molta feina, evidentment. Jo crec que ens va costar el que li costa a qualsevol persona aixecar una empresa des de zero en un sector que desconeix, i a més en un moment complicat.

No ser coneixedors del sector us va beneficiar?

Totalment. Hem hagut d’aprendre algunes coses, i en d’altres hem tingut la sort de no tenir referents i d’inventar-nos coses. La primera, el posicionament: ocupar una veta de mercat que ningú ocupava, el que vulgarment es coneix en el sector com «habitatges amb encant». Habitatges interessants, especials… No és luxe, sinó gust. Més basat en estil de vida, relació amb la llar. Quan vam arribar, només hi havia el luxe i la resta, i no hi havia agències entremig. La nostra segona aportació ha estat aplicar unes eines més associades al gran consum i a un altre tipus de servei. Hem estat molt marquetinians, molt digitals des del primer moment. Molt pensat a atraure a qui volem atreure, perquè tampoc volem tots els clients, només aquells amb els quals ens entenem. Som de pocs clients alhora però ben atesos.

Heu de rebutjar clients?

El sector immobiliari és cutrot, tothom mira per sobre de l’esquena. Els professionals lluiten per ser triats, i nosaltres, com els altres, també triem. Perquè anem a risc! El client ens paga si tenim èxit. Un client mal escollit és una pèrdua de recursos important. En certs aspectes, la relació agent-client s’assembla més a una societat que no pas a un proveïdor-client. També té obligacions. De vegades sabem que hi ha moltes opcions de fracassar amb una proposta, així que preferim dir que no d’entrada, i no quedar malament després.

"Hem tingut la sort de no disposar de referents i inventar-nos coses"

La vostra filosofia no és només vendre pisos, sinó també històries.

És un mitjà, té un component de fi, però és la manera que nosaltres tenim de vendre llars, perquè sempre hi ha una ànima darrere d’un habitatge. Això fa la feina i la relació amb el client més divertida i més còmplice. Vendre l’habitatge al preu més elevat possible en el temps pactat és l’objectiu, evidentment, però es pot fer de moltes maneres, i aquesta és la que sembla més humana en un sector que tradicionalment ha treballat d’esquena a aquest aspecte.

Aquests anys us heu anat expandint. Com esteu avui?

Tenim onze oficines en vuit ciutats. La gent va anar descobrint Monapart. Sempre diem que som la primera i única agència amb fans [riu], i on més en tenim és en el món dels agents. I la gent ens ha anat contactant perquè buscava opcions per obrir una franquícia, perquè s’havia vist seduïda per la idea. Som la franquícia i la immobiliària per a gent a la qual no li agraden les franquícies ni les immobiliàries. La majoria dels nostres socis i sòcies són arquitectes.

Cap a on va el màrqueting del sector immobiliari?

Crec que hi haurà dues lligues: les grans empreses, les proptech, amb un tall tecnològic important. Són empreses tecnològiques dins del sector immobiliari, no al revés, i per tant hi haurà un màrqueting propi de les empreses del sector tecnològic, amb recursos, fresc, omnipresent. I després hi haurà la lliga de segona, en què hi haurà més o menys nivell. La majoria d’agències immobiliàries són botigues, negocis petits i amb recursos escassos que no es poden permetre tenir publicistes o una directora de màrqueting. A Monapart li poden passar dues coses: o que pugem al carro de les estrelles, on volem ser, o que siguem sent la rara avis entre les agències tradicionals.

També esteu involucrats en Up Barcelona. Com funciona?

Funciona bé. Penso que és l’MLS que millor funciona a la ciutat, perquè està desjerarquitzada. Al final som una associació que compartim venedors i compradors. Hi ha una part de membres molt bona, una de dolenta i una de mitjana. Hi ha de tot, però com que hi ha relacions de confiança i no té un lideratge extern, som quasi una cooperativa. I funciona bé. La zona alta de Barcelona no ho sap, però això és un gran instrument per a ells. Es manté semioculta, fent les seves operacions, perquè no ha de tenir repercussió, l’han de tenir els seus integrants.

A finals de desembre van entrar en vigor noves condicions per al lloguer. Com us afecta?

No sé si són bones o males notícies. A priori, hi ha bones notícies per a l’inquilí, el gran damnificat avui dia en ciutats com Barcelona. A curt i mitjà termini, per al mercat de Barcelona? Qui ho sap. Hi ha qui diu que les noves condicions podrien penalitzar i suposar un increment de rendes… Jo no sabria dir quin serà el resultat. No crec ni que el mateix govern tingui clar l’objectiu de tot plegat. Les mesures tenen un cert tint populista. El senyor Pep i la senyora Maria són els propietaris majoritaris de Barcelona, i són els que decideixen el preu. No hi ha una bombolla de lloguer, hi ha una bombolla Barcelona. Ens hem convertit en una ciutat que atrau la directora financera, l’enginyer, i que expulsa la filòloga i el veterinari. I això no ho fem ni les agències immobiliàries ni les empreses, ho fa la mateixa dinàmica de la ciutat, com ha passat en altres ciutats d’Europa i del món. Això va més enllà de l’habitatge, i em fa mal perquè començo a assumir que els meus fills no podran viure a Barcelona, depenent de la vida a què optin.

PERFIL

• Un momento del dia:
  • Abans que surti el sol, quan els altres encara dormen.
• Un plat:
  • Un chuletón (sense més, a pèl).
• Último llibre llegit:
  • The Medium is the Massage (Marshall McLuhan & Quentin Fiore, 1967).
• Sèrie o peli:
  • Peli, Blade Runner (Ridley Scott, 1982).
• Una afició:
  • No en tinc... Caminar i llegir és el que més s'hi acosta.