El relleu de l'Estrella

Deixar un pis era deixar una història, la seva història. Semblava que aquell pis havia estat fet per a ells i no podien imaginar ningú més ocupant aquells espais protagonistes de tantes experiències privades, íntimes... allà havia començat tot, realment allà havia arrencat la vida professional de cadascun i hi havien creat la família. L’espai, però, no era suficient per a tots quatre, així que la segona etapa la viurien en una casa que havien trobat en un poble veí.

L’Estrella, en canvi, ja havia passat la primera etapa. De fet, ja feia anys que el seu fill vivia lluny de casa. Ella venia de l’altre costat del barri, i volia continuar passejant pels mateixos carrers, comprar a les mateixes botigues i trobar-se amb les amigues de sempre sense haver d'agafar cap bus. Així que va veure el pis i ho va tenir clar.

Era bonic pensar que a l’habitació on la petita Ona havia crescut durant dos anys, l’Estrella hi tindria el sofà-llit per quan el seu fill la vingués a visitar. En el racó on feien dormir en Linus quan era un nadó, ella hi muntaria una petita biblioteca. I a l’espai d´estudi on tantes hores havien treballat -perquè els inicis sempre són durs- ara ella hi tindria la màquina de cosir. Per fi les plantes agafarien el protagonisme que la parella tant havia desitjat però mai havia aconseguit: la formació d´una família no deixa temps per cuidar altres éssers vius... Ara sí que hi hauria algú amb el temps i l’afecte suficient per aconseguir que aquella terrassa lluís tan verda com la llum de nord li permetés.

Ells van pensar que no haurien pogut trobar algú millor que l’Estrella per continuar la història del pis. Tot i que és curiós, era necessari saber que la seva llar havia passat a bones mans, perquè cada cop que els vingués un record de les seves vides en aquell piset, el viurien amb la imatge agradable de l’Estrella obrint-los la porta.