El que bé comença bé acaba

El Salvador (venedor) feia molt de temps que tenia aquesta bonica casa de poble en venda amb una altra immobiliària. A través del seu germà, coneixedor de Monapart Tarragona, es va posar en contacte amb mi. Tots sabíem que la casa era rebonica i que encaixava perfectament a Monapart. Va ser qüestió de poc temps, i de moltes visites, trobar la nova mestressa. La Blanca es va enamorar només travessar la porta d’entrada d’aquesta petita i bufona caseta. Tot va anar rodat, fins el dia de la signatura notarial.

Acostuma a passar amb aquest tipus d’habitatges, situats en els cascs antics de pobles o ciutats, que els límits d’on comença una casa i on acaba l’altra estan una mica desdibuixats. El registrador ens deia: “Com resolem els límits amb el veí, com una servitud de pas o un dret de vol? Per quina opció ens decantem?”. La burocràcia i els papers per fer quadrar registre, cadastre i escriptures van fer que la compra s’allargués 8 mesos. La Blanca molt col·laboradora i pacient, es “queixava” d’una única cosa... li faltava un balcó. Gairebé impossible construir-ne un!

Els tres fent pinya, vam aconseguir tirar endavant la compra-venda.

Aquell dia, segona citació davant el Notari, el Salvador, dins d’una bossa, portava un petit quadre amb un balcó que havia vist un dia a una botiga. Li va donar a la Blanca tot dient: “Com que aquesta casa no té balcó, te’n regalo un”.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta història s’ha ben acabat!

Gràcies Salvador i Blanca per fer-ho tot fàcil!